Conèixer trenta persones de 17 nacionalitats, parlar tot el temps en català, trobar-se immergit profundament a les cultures catalana i andorrana i podent gaudir d’una gran quantitat d’activitats i excursions. Participar en la dotzena edició del Campus Universitari de la Llengua Catalana organitzat per l’Institut Ramon Llull i esdevingut, respectivament una setmana, a Girona i una altra a Ordino (Andorra) vol dir tot això. Gràcies als organitzadors de l’ Institut Ramon Llull i del govern d’Andorra, a les dues professores, als dos monitors, a els que van organitzar les activitats però també, sobretot, a tots els altres participants, aquesta oportunitat va ser una experiència única i inoblidable. Les activitats culturals constituïen una compensació agradable a les 3 hores de classe de català diàries i de cultura. La visita de la casa de Dalí a Port Lligat per veure com vivia el gran artista surrealista i del museu Dalí a Figueres, l’excursió a Arenys de Mar i el cementiri de Sinera, l’espectacle del Cirque du Soleil a Andorra la Vella i l’excursió de muntanya a l’estany de l’Estanyó són només alguns exemples per poder imaginar-se la gran varietat d’aquelles activitats.
Un espectacle que vam veure durant la primera setmana a Girona i que em va fascinar molt no era previst en realitat en el programa del Campus. El matí d’un diumenge vam anar a Salt, un municipi molt a prop de Girona. Aquell dia s’hi va organitzar una trobada castellera. Un castell es una torre humana, construïda en diverses altures i de diversa complexitat. Una vegada arribats a Salt, sense saber realment què ens hi esperava, jo i els altres participants del Campus vam poder observar i admirar tot el que pertany a l’espectacle d’aixecar un castell. Observar com els castellers dels Marrecs de Salt i de les altres 3 colles castelleres, cadascú portant pantalons blancs i una camisa del color característic de la respectiva colla, s’ajuden mútuament a enrotllar una faixa negra al voltant del cos de cada casteller. Una funció important que compleix aquesta faixa, a més de la protecció de l’esquena, és que serveix com a punt de recolzament per tal que els castellers puguin pujar i baixar de la torre humana. Admirar com cada casteller, no important si petit o gran – participa en una colla castellera moltes vegades és tradició familiar – si corpulent o prim, si blanc o negre, si dona o home, formen part en la construcció d’un dels famosos castells dels quals ja me n’havien parlat moltes persones. I veure en realitat com els castellers pugen aquella torre humana un després l’altre em fa adonar que per això es necessita absolutament les quatre virtuts resumides en el lema dels castellers: força, equilibri, valor i seny. Però potser també compenetració i confiança. No vaig trigar ni cinc minuts a emocionar-me, entusiasmar-me, i potser també a sentir-me, d’una manera, integrada en aquell espectacle. Les emocions són al clímax quan els Marrecs de Salt aconsegueixen construir per la primera vegada, sense que caigués ningú, un 2 de 8 amb folre, una torre de vuit pisos.
Al ser persones amb interessos, sentiments i opinions diferents, crec que cadascú de les persones que van participar al Campus Universitari de la Llengua Catalana d’aquest any va viure aquelles dues setmanes d’una manera diferent que jo. Malgrat això estic segura que per tots va ser una oportunitat incomparable per aprofundir les nostres competències lingüístiques del català, per conèixer millor les cultures catalana, andorrana i la seva gent i també per conèixer millor les nostres pròpies cultures.
(Claudia Lorke)
Katalanisch in Leipzig 