Arxiu del Bloc

Activitat 1: Tàndem

Vestir-se igual ajuda. Serà un exèrcit, un cos de professionals organitzats reduït a la seva mínima expressió. Al mínim i a l’elemental: amb un abillament lletós, també els guants i el bonet.

Pensar igual ajuda. Això és respirar amb harmonia, balancejar-se coordinadament, pedalejar a l’uníson. Però també molt més. Són quatre ulls que miren el mateix tros de l’horitzó o la mateixa flor, que reboten junts d’esquerra a dreta i tornen a l’esquerra com si no hagués ordre concertat però n’hi ha, quaranta dits que s’orienten en aquesta o aquella direcció, quatre-cents pensaments que es succeeixen en el mateix ordre si ja no en el mateix cap.

Ajuda sentir igual, sentir-se igual, de manera que en aquest migdia assolellat llisca per la ruta una fitxa doble de dòmino. Un doble sis, o un doble un, però de cap manera un doble blanc, perquè cal ser un i cal ser dos, i si no se n’és res no es pot ser.

Fins i tot les vocals poden ajudar, si se les escolta bé: amb un coco i amb una caca surten de passeig en una veu i en dues síl·labes, d’una boca a dues orelles, o a quatre o a quaranta o quatre-cents.

Així sortirem tu i jo, t’ho prometo. Vinga home, que no és difícil, amb una mica d’ajuda ens mantindrem en dues rodes. Això sí, el manillar me’l quedo jo.

Alejandro Almendro

Anuncis

La malenconia d’Elena (basat en “Jove decadent” de Raimon Casas)

“Elena! Elena, vine aquí!” va cridar la mare desde la planta baixa. Era la mateixa situació de sempre. La mare va fer les últimes preparacions a la sala d’estar per l’arribada dels convidats i esperava que l’Elena l’ajudés, i a més, va saludar els convidats en una manera bona i atenta. L’Elena mai en tenia ganes, però normalment va condecendir-hi després de la cinquena o sisena crida de la mare.

Aleshores ella va baixar les escales que separaven els salons privats de la família dels salons “oficials” a la part de baix de la casa. Quan va arribar a baix, la mare encara es vestia, ben preparada per l’arribada dels convidats i va donar les instruccions finals a les criades. Així ho va fer, com sempre, molt determinada i en una manera molt antipàtica. A més, van ser les mateixes instruccions de sempre i les criades ho van saber tot de cor i (en secret, naturalment) van dir les paraules de la mare en silenci.  A l’Elena aquest circ li semblava ridícul i ella seria molt feliç si la seva mare es trobava un altre passatemps. Des que el seu pare estava treballant a fora molt de temps i no venia a casa més d’uns dies al mes, sempre hi havia estrangers “amics” a casa que només volien parlar sobre l’economia i el golf i coses molt avorrides sobretot. “Elena, què penses de la nova situació a l’administració?”, “Elena, que sempre serà més bonic!”, “Elena, què estàs fent amb la teva vida?”, “Elena, que s’ha de casar aviat, oi?”, Elena aquí, Elena allà … Era com si la seva mare organitzés aquests esdeveniments per una sola raó: per mostrar la seva filla als seus amics i fer la seva vida miserable! Aquest no era el seu món. De vegades desitjava que en lloc dels convidats de la mare la vinguessin a visitar les seves “amigues” del col·legi. Ella era molt popular al col·legi i totes les noies volen ser amigues d’ella, però a ella no li importava. Tenia la sensació que no quedava bé … del que realment havia de viure en una altra època. El que més desitjava era que, per fi, ja no havia de reunir-se amb en Rafael en secret, si no podia ser bastant franc sobre la seva relació.  Estava tan cansat del fet que constantment haguessin d’ocultar els seus sentiments, perquè el seu pare no volia donar el seu consentiment amb la relació. No hi havia esperança. La situació era tant desesperada, que només la idea de la seva pròxima trobada era massa esgotadora per a ella. De veritat, a l’Elena no li agradaria fer res més, no volia tenir la necessitat de prendre decisions, i a més, no volia tenir una opinió sobre res.

“Elena! Quantes vegades t’he de tornar a cridar?” Ara era la vuitena vegada que la seva mare la cridava. Però l’Elena ja havia decidit no anar per les escales avui i no donar la benvinguda als convidats de la seva mare. Avui no, i mai més. Ella no volia ser el focus d’aquestes trobades tant  estranyes. De fet, va preferir quedar-se al sofà i no fer res.

Què faig?

Aquesta es la meva interpretació (una mica alternativa) de la Jove Decadent de Ramón Casas. Espero que us agradi.

Un d’aquests dies avorrits en que un no sap que fer: està plovent tot el día. És a la tarda, no hi ha gairebé ningú al carrer, la plaça principal está buida i la ciutat dóna un imatge prou trista. La Mertxe mira per la finestra, observant el que està passant fora i escoltant al degoteig. Aquest matí s’ha posat un vestit llarg i negre, coincidint amb el temps i l’atmosfera que hi ha fora. Està sola a casa. La seva mare i germana s’han anat de viatge a Barcelona i no tornaran fins demà. Al principi li agradava de poder gaudir d’una mica de tranquil·litat aquests dies. Però ara, després de dos dies sola a casa, s’adona que ja no li agrada gens i que solament s’avorreix. Amb un sospir es dóna la volta, s’acosta al sofà gegant, i verd que està cobert de coixins i es deixa caure sobre ell. “Podria seguir llegint” pensa. Agafa el libre que hi ha a la taula petita al costat del sofà, l’obre on hi ha el marcador i comença a llegir. Després de dues pàgines tanca el llibre i pensant que en realitat tampoc té ganes de llegir. Mmmh, podria preguntar a la Bibiana si em pot portar una tassa de te o xocolata amb galetes. O podria anar al llit directament. Però com encara és molt d´hora segur que no puc dormir. I així passa el temps i la Mertxe mira a l’espai pensant en tot tipus de coses (Han mejat els gossos? Què em poso demà? Quant valien les sabatilles que vaig veure fa tres dies a l’aparador? Això que hi ha allà al sostre és una taca? Existeix el princep blau?) mentre fora segueix plovent sense parar.

%d bloggers like this: