Noia a la finestra

Hi havia una vegada una noia que sempre estava alegre i tothom l’apreciava molt. Ella sempre jugava amb els animals que es trobava passejant pels carrers de Barcelona. La noia es deia Lucía.
Al capvespre d’un dia molt plujós —quan caminava pel seu barri favorit— va escoltar de sobte un so molt feble i estrany. Al principi no s’adonava però quan en va escoltar una altra vegada va sortir del seu entreson i va aixecar la mirada. Els seus ulls no percebien res. «D’on ha sortit aquest estrany so», es va preguntar a si mateixa.
Començava a girar el cap i va buscar entre els arbustos que formaven una espècie de muralla al voltant d’un edifici majestuós d’estil modernista. També va buscar per darrere dels contenidors d’escombraries que es trobaven en la vorera. Però allí no hi havia res. Una vegada més es va apropar als arbustos densos armats d’espines. Amb molta cautela va començar a separar les petites branques de l’arbust i de sobte va trobar un petit buit pel qual podia entrar al pati d’aquell impressionant edifici en ruïnes. No obstant això, el buit era tan diminut que s’havia d’ajupir per passar per ell. Una vegada dins es va quedar bocabadat i gairebé va oblidar la causa per la qual havia entrat allí. Una penombra ho cobria tot. «Aquest edifici hauria de guardar molt secrets», va pensar. I, per tercera vegada, va escoltar el so gairebé inaudible, ara en podia distingir. El miol venia des de dins de l’edifici. Lucía es va apropar amb passos cautelosos. Solament s’escoltava el gairebé imperceptible cruixir de la fullaraca que cobria els enderrocs. I, allí, amagat entre unes parets demolides estava el causant del so.

Mentre contenia la respiració i passava per sobre dels enderrocs, el petit gat es va quedar mirant-la de fit a fit.
El gat estava completament cobert de cendra i semblava molt esgotat. Els seus ulls parlaven per si mateixos. Lucía no s’ho va pensar massa, va recollir el gat entre els seus braços i l’hi va portar a la seva casa.
Durant alguns mesos el gat va trobar allí una nova llar. Sempre s’arraulia en la falda de Lucía formant una rosquilla. Un dia qualsevol de maig, quan ja estava completament recuperat, va sortir de l’habitació de Lucía al carrer per viure la seva vida. Però, en el moment en el qual Lucía treia el cap per la finestra per acomiadar-se d’ell, el gat es va parar en sec i va dirigir una mirada plena de gratitud cap a ella.

Jenny

Advertisements

Posted on 2 Juliol 2012, in CLAR I CATALÀ and tagged . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: