La malenconia d’Elena (basat en “Jove decadent” de Raimon Casas)

“Elena! Elena, vine aquí!” va cridar la mare desde la planta baixa. Era la mateixa situació de sempre. La mare va fer les últimes preparacions a la sala d’estar per l’arribada dels convidats i esperava que l’Elena l’ajudés, i a més, va saludar els convidats en una manera bona i atenta. L’Elena mai en tenia ganes, però normalment va condecendir-hi després de la cinquena o sisena crida de la mare.

Aleshores ella va baixar les escales que separaven els salons privats de la família dels salons “oficials” a la part de baix de la casa. Quan va arribar a baix, la mare encara es vestia, ben preparada per l’arribada dels convidats i va donar les instruccions finals a les criades. Així ho va fer, com sempre, molt determinada i en una manera molt antipàtica. A més, van ser les mateixes instruccions de sempre i les criades ho van saber tot de cor i (en secret, naturalment) van dir les paraules de la mare en silenci.  A l’Elena aquest circ li semblava ridícul i ella seria molt feliç si la seva mare es trobava un altre passatemps. Des que el seu pare estava treballant a fora molt de temps i no venia a casa més d’uns dies al mes, sempre hi havia estrangers “amics” a casa que només volien parlar sobre l’economia i el golf i coses molt avorrides sobretot. “Elena, què penses de la nova situació a l’administració?”, “Elena, que sempre serà més bonic!”, “Elena, què estàs fent amb la teva vida?”, “Elena, que s’ha de casar aviat, oi?”, Elena aquí, Elena allà … Era com si la seva mare organitzés aquests esdeveniments per una sola raó: per mostrar la seva filla als seus amics i fer la seva vida miserable! Aquest no era el seu món. De vegades desitjava que en lloc dels convidats de la mare la vinguessin a visitar les seves “amigues” del col·legi. Ella era molt popular al col·legi i totes les noies volen ser amigues d’ella, però a ella no li importava. Tenia la sensació que no quedava bé … del que realment havia de viure en una altra època. El que més desitjava era que, per fi, ja no havia de reunir-se amb en Rafael en secret, si no podia ser bastant franc sobre la seva relació.  Estava tan cansat del fet que constantment haguessin d’ocultar els seus sentiments, perquè el seu pare no volia donar el seu consentiment amb la relació. No hi havia esperança. La situació era tant desesperada, que només la idea de la seva pròxima trobada era massa esgotadora per a ella. De veritat, a l’Elena no li agradaria fer res més, no volia tenir la necessitat de prendre decisions, i a més, no volia tenir una opinió sobre res.

“Elena! Quantes vegades t’he de tornar a cridar?” Ara era la vuitena vegada que la seva mare la cridava. Però l’Elena ja havia decidit no anar per les escales avui i no donar la benvinguda als convidats de la seva mare. Avui no, i mai més. Ella no volia ser el focus d’aquestes trobades tant  estranyes. De fet, va preferir quedar-se al sofà i no fer res.

Advertisements

About saskia d

And I am nothing of a builder But here I dreamt I was an architect

Posted on 26 Juny 2012, in CLAR I CATALÀ and tagged , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: